Aquest projecte vol
ser una proposta que té en compte tots aquests fets històrics que es
venen anunciant des dels XVIII amb la revolució industrial. Digerir tot
això implica comprendre que el concepte “tribu, comunitat, provincià,
poble, ciutat” ha canviat però que a pesar dels canvis, les necessitats
internes dels infants continuen sent diferents de les necessitats de les
persones adultes i que per molt que la societat hagi aconseguit
rapidesa i precisió amb la tecnologia els infant venen amb un tempo que
la societat adulta no els permet seguir .
L’educació activa i constructivista compromesa amb tota una sèrie de valors (com ja deien pedagogs de la renovació pedagògica a Catalunya Rosa Sensat), volia que l’infant fos qui decidís quins aprenentatges i experiències volia viure. Aquest projecte busca la continuació d’aquesta línia educativa i com ja s’ha esmentat, tenint cura de tots els períodes previs a les operacions concretes i formals que definia Piaget.
Per tot això l’infant ha de tenir de temps i espai suficient per tenir una experiència amb l’entorn o ambients preparats. Suficient temps com per copar i integrar els nous aprenentatges i relacionar-ho amb les experiències prèvies.
JUSTIFICACIÓ DEL PROJECTE LA KARANTOINA
Al llarg de la història la qüestió de la maternitat, la criança i l’educació dels infants ha girat entorn a la família i a la tribu o comunitat en què aquesta està immersa. En una àmplia bibliografia, el tema de la criança i l’educació des de diferents perspectives i enfocs i ens posen de manifest aquesta necessitat cultural de compartir la criança i d’establir uns rols socials.
La psicologia en general, en concret psicoanalistes i psicologista com Freud, Jung, Reich, Rogers, Piaget, Axline, Miller, Solter, Corkiller, etc posen sobre la taula a través de les seves investigacions i teories les conseqüències a nivell d’individu que estan íntimament relacionades amb el fet educatiu i destaquen la responsabilitat que té la tribu.
Pedagogs/gues, metges/ses i mestres de finals dels XIX i principis del XX, ens mostren recursos educatius per tal de fer front a totes aquestes noves troballes científiques. Autors/es com Montessori, Neill, Pikler, Freire, Freinet, Ferrrer i Guàrdia, Rosa Sensat, Col·lectiu Paidea, Tonucci, etc... ens donen un enfoc més constructivista i evolucionista del com i el què de l’educació.
Finalment, els avenços tecnològics al voltant de la medicina ( microbiologia, neurologia, ginecologia, obstetrícia, etc) mostren puntes d’icebergs obrint debats sobre les estructures internes de l’individu. Autors com Leboyer, M. Odent, I.Fernández del Castillo, Goer, Northup, col·lectius de llevadores , etc… obren escletxa plantejant la relació entre la gestació i la criança.
Moltes d’aquestes persones encara vives posen a la pràctica parts més respectuosos amb la mare i la criatura conscients d’aquesta relació anteriorment esmentada. No és un fet històric casual que a Europa i concretament a Catalunya estigui posant-se de manifest. La renovació pedagògica del segle passat va ser un començament d’aquesta visió més constructivista del què havia de ser la criança i l’educació. Aquest moviment que va haver de ser interromput per una guerra civil i una postguerra, va recuperar fil a principis dels anys 70 del segle passat aplicant-se d’una forma parcial fruit encara de la repressió i la por del moment. La societat catalana i europea ha evolucionat a ritme vertiginós i l’educació està sent una conseqüència de l’aiguabarreig entre el què posen de manifest aquests pensadors amb els nous valors social fruit d’una cultura basada amb la revolució tecnològica.
